“Berlín ha estat al llarg de diferents generacions una ciutat de referència on els joves europeus cercaven alguna cosa semblant a la llibertat. La caiguda del mur va accelerar aquest desig i el va consolidar. Berlín es va constituir en l’epicentre de l’art i la música a Europa. Molts joves d’arreu hi van anar per viure aquest esclat de vida en pròpia pell i la ciutat va esdevenir la capital de la llibertat. Buscaven poder expressar-se i construir un nou món sense els prejudicis d’on venien.
A finals dels 80, Wim Wenders hi va rodar “El cel sobre Berlín”, un film que ens va marcar a tota una generació. I va potenciar el desig de viure sota aquell cel.
30 anys després, continuen arribant a Berlín joves d’arreu del món. En molts casos, no saben per què hi van ni per què precisament allà. El boca-orella, la cultura musical, l’art o fins i tot fugir d’una vida reglada els duu a aquesta ciutat.
El meu fill Pau, fa set anys, quan tan sols en tenia 18, va ser un dels joves que van anar a Berlín. I allà s’ha fet adult. El primer cop que el vaig anar a veure, la ciutat em va fascinar i vaig poder entendre el seu poder d’atracció: la llibertat i el respecte per l’altre campen pertot. Vaig conèixer els seus amics i amigues i vaig adonar-me que tenien trets en comú. Tots eren éssers molt especials, molt lliures, molt humans. Solidaris i sense prejudicis. Era tardor i els colors de la ciutat em van entrar a les venes. Mai havia sentit grocs i vermells tan intensos en una gran ciutat.
Quan vaig tornar d’aquell primer viatge, vaig revisar el film de Wenders perquè tenia el pressentiment que contenia alguna cosa que, interiorment, m’havia colpit. I no eren els escenaris, precisament, perquè en 30 anys Berlín ha canviat profundament. Era alguna cosa més íntima del film, més essencial.
Damiel, un dels dos protagonistes de la pel·lícula, l’àngel caigut, el vaig reconèixer en tots i cadascun dels joves que havia conegut en el meu viatge a Berlín. Compartien la ingenuïtat, una energia desbordant, curiositat i, per sobre de tot, una bondat en estat pur.
En el següent viatge, ara fa poc més d’un any, vaig entendre que havia de fer un documental per parlar sobre els nous àngels caiguts de Berlín: tots els joves immigrants que d’arreu del món han arribat a la ciutat impulsats per una intuïció que sovint no saben reconèixer, però amb el desig autèntic de viure i de fer un món nou. El documental vol tractar de descobrir aquests nous àngels, coneixe’ls, parlar amb ells, veure com viuen i què tenen en comú.
I, com no pot ser de cap altra manera, perquè és a la gènesi del projecte, fer-lo resseguint els escenaris del film de Wenders i Damiel, l’àngel caigut que em va fer entendre el perquè de la màgia de Berlín i dels joves que ara l’habiten.
Dues històries que es creuaran, amb 30 anys de distància, on la ciutat com a escenari ens mostrarà el pas del temps.
La vida, però, és allà on Damiel la va deixar.
Homenatge creuat d’agraïment a la ciutat que ha acollit el meu fill i l’ha fet créixer i al film que em va descobrir la ciutat i que ara dona tot el sentit al documental que fem.”
Manu Balaguer