EL NARRADOR
Un servidor. A través del procés de rodatge i mitjançant un diari de navegació o un quadern de bitàcola, apareixeran les dades del que va succeint en el procés de la construcció del documental en cadascuna de les diferents fases. Vol també ser un espai emocional on es reflecteixen les sensacions, idees i conclusions del viatge que implica fer un documental.
Al film de Wenders trobem una figura equivalent, un narrador que ens aporta dades i reflexions que complementen el relat.
El fotògraf
Agustí Torres és, des de fa més de quinze anys, el fotògraf de tots els meus treballs audiovisuals. Compartim el gust en la mirada. Quan li vaig proposar que m’acompanyés a rodar, en temps de pandèmia, a Berlín, no ho va dubtar ni un minut.
Com a mallorquí, està acostumat a copsar la llum mediterrània i ho fa amb una sensibilitat com poca gent que he conegut.
Compartir plegats un rodatge sense sol, amb el cel cobert, ha estat per a tots dos una descoberta molt valuosa, ben present a les imatges del documental.
EL MÚSIC
Eduardo Arbide m’acompanya des de fa més de 20 anys component música per a totes les obres audiovisuals que he dirigit. És l’alter ego sonor i musical del narrador.
La música a Berlín és essencial, acompanya la vida dels joves a la ciutat i és un dels nexes que uneix els àngels caiguts.
La música del documental es comença a compondre des del primer moment mateix en què neix el projecte i aquest fet serà present en el relat.
ELS ÀNGELS CAIGUTS
Pau
Pau, el meu fill, n’és un dels principals protagonistes. Sense ell, ni la història ni el projecte del documental existirien. És el Damiel del meu film. Va arribar a Berlín amb 18 anys i, set anys després, la ciutat ha fet d’ell un ésser adult irrepetible. La música, l’amistat, l’amor i els llibres són el centre de la seva vida. Toca la guitarra en un grup de tecno-rumba, Habla de Mí en Presente, que va néixer ara fa cinc anys, compost per joves de diferents països que es van trobar a Berlín. De nou, la música al centre del relat.
Rémi
Rémi, un parisenc arribat a Berlín fa deu anys. L’home del Renaixement per excel·lència. Escriu, compon, interpreta i s’enamora a cada cantonada. Ciclotímic, intel·ligent, amb una curiositat inabastable. És l’amic íntim del Pau, són inseparables, i toca el violí en el grup de música que van crear tots dos i, com el Pau, també pertany al grup de tecno-rumba Habla de Mí en Presente.
Marina
Marina arriba a Berlín fugint d’una tragèdia familiar. A Barcelona volia ser actriu i allà tota la vida girava a l’entorn d’aquesta vocació. Berlín la va acollir i, en la distància, va recuperar el sentit de la vida, la tragèdia va donar pas a l’amor, a la descoberta interior de la seva orientació sexual. Té una companyia de teatre a Berlín amb la seva companya, el seu gran amor.
Júlia
Júlia és l’artista per excel·lència. La música per a ella és el centre de l’univers. És la filòsofa dels àngels caiguts. Necessita reflexionar-ho tot, donar explicació al món on viu. Barcelona, la família, els amics que va deixar, l’oprimien. És, de tots ells, qui té més clar per què és a Berlín i què vol. La seva mare també va viure a la ciutat quan era jove. És, per tant, filla d’una generació que va anar a cercar a Berlín un nou món.
Paula
Paula és una excepció dels àngels. Va venir a Berlín per millorar el seu alemany. Amb un objectiu concret i definit. No toca cap instrument, la música no és al centre de la seva vida. Però amb els anys s’ha adonat que potser no va venir a Berlín pel propòsit que ella originàriament pensava. La ciutat l’ha transformat i ha esdevingut, com tots ells, un àngel caigut que cerca una manera de viure. A través d’ella descobrim el passat de Berlín, la tristesa inherent a la ciutat que va viure l’època nazi.
Jo
Jo és d’Alsàcia. El seu origen, però, és d’una colònia francesa. És artista plàstic. Té el taller en una de les naus que ocupava la policia de l’RDA, la Stasi. El seu treball artístic té un to naïf, però en el documental descobrirem que és l’àngel caigut més fosc —i no només pel color de la seva pell. És, per sobre de tot, un home lliure que viu immers en la seva llibertat.
Djuna
Djuna va fugir de Catalunya perquè allà s’havia decidit quin era el seu paper i necessitava tant sí com no arribar a una ciutat on reescriure qui era en realitat i no reproduir el que s’esperava d’ella. És, de tots els àngels, el que es reconeix com a tal sense embuts. I quan ho expressa, els ulls se li il·luminen i ens il·luminen. Arriba a la música quan arriba a la ciutat i la descobreix i la viu.
Otto
Otto és brasiler. Arriba ja fa uns anys a Berlín per estudiar Arquitectura. La ciutat el va captivar o, més aviat, la vida que hi va descobrir. És un gran espectador de l’arquitectura de la ciutat i amb ell entendrem que no sempre l’arquitectura d’una ciutat respon a la gent que l’habita, però sí que és un bon intèrpret de la seva història.
Hannah
Hannah és nord-americana. Aterra a Berlín després d’estar-se a Anglaterra tres anys estudiant Psicologia de l’Individu. Pren la decisió d’anar a Berlín en adonar-se que a Anglaterra no hi està de gust. Treballa en l’àmbit de la salut comunitària i la prevenció epidemiològica. És el personatge que més ha reflexionat sobre la ciutat i les conseqüències de la Covid-19.
LA CIUTAT, BERLÍN
La ciutat vol, en el documental, no només ser-ne l’escenari sinó esdevenir personatge. I és que Berlín és una ciutat amb una història essencial per entendre l’Europa del segle passat. Volem entendre què dona, aquesta ciutat grisa i amb un llarg hivern, als àngels que l’habiten. Mostrar com ells la veuen i la miren. Què té que fa que tots ells acceptin el rigor d’un clima molt dur durant el llarg hivern. Entendre la màgia de la ciutat a través dels seus ulls. El Berlín que els acull. Què fa que s’hi vulguin quedar i oblidar-se de les seves terres d’origen.
EL FILM DE WIM WENDERS
“Der Himmel über Berlin” és la font que m’ha inspirat aquest projecte de documental. La revisió d’aquest film em va fer entendre allò que jo volia fer. Trobar ara, 30 anys més tard, allò que jo buscava en la ciutat. Sense el film de Wenders jo no seria aquí ni tindria aquest propòsit. Això fa que en el documental el seu film hi hagi de ser present per entendre amb més profunditat la proposta.
La forma de concretar-ho serà posant a l’edició final cinc o sis fragments del film que s’entrecreuaran amb la història actual que expliquem. Seran fragments breus i sense editar, tal com són en el film de Wenders. Tots, de curta durada.